El Parc de Pedra Tosca, situat al Bosc de Tosca, és un indret de petits conreus amb una elevada densitat de cabanes de paret seca, tossols i bufadors d’aire fred, separats per un laberint de murs de paret seca. Aquests petits conreus es troben situats damunt de la colada de lava que el volcà del Puig Jordà va emetre fa uns 17.000 anys. L’artigatge que va provocar que es passés d’un bosc de roure pènol a conreus es va donar arrel de la desamortització de Mendizabal on els terrenys de l’església passaren a mans d’habitants del territori que el transformaren.

El Parc de Pedra Tosca, situat al Bosc de Tosca, és un indret rural nascut amb la voluntat de recuperar, respectar i consolidar les actuacions fetes pels nostres avantpassats fa uns 150 anys. És format per un laberint de camins, parets seques, artigues i cabanes, i amb un paisatge canviant al llarg de l’any. El seu aspecte actual es deu a l’extrema necessitat i tenacitat humanes per conrear un territori d’una duresa excepcional ja que es desenvolupa sobre una antiga colada de lava. Els habitants de la zona en fer-se propietaris d’aquests terrenys que havien estat en mans l’església (desamortització de Mendizàbal) els van desforestar i per poder conreuar acumularen les roques que treien del terra al voltant dels camps formant murs de pedra i barraques.

La colada de lava del Bosc de Tosca és de les més recents de la zona volcànica de la Garrotxa, originada durant la fase efusiva de l’erupció del volcà de Puig Jordà situat al costat  de la Fageda d’en Jordà. A més, aquesta  colada de lava és una de les 5 que hi ha a la zona que presenten una elevada presència de tossols, uns turonets volcànics formats per l’entrada d’aigua dins la colada de lava durant el seu procés de solidificació quan aquesta fluïa damunt de mulladius amb una elevada presència de turbes. L’evaporació de l’aigua entre les esquerdes de retracció que es començaven a formar va provocar que el gas ascendís arrossegant restes de lava encara en estat fluid provocant petites erupcions al damunt de la lava i la formació de bombes i piroclastos alguns cops soldats entre ells.

El Bosc de Tosca  es caracteritza per tenir un sòl volcànic fèrtil però de molt poc gruix i amb poca aigua a causa de les roques volcàniques, un indret adient per desenvolupar-s’hi el bosc caducifoli mixt de roure pènol. El bosc original es va anar eliminant des de l’edat mitja i es va accentuar a partir del segle XVIII i sobretot el segle XIX en el procés de desamortització de Mendizàbal per les necessitats d’aliments dels obrers que venien a treballar a les fàbriques de vora el riu Fluvià entre Olot i Castellfollit de la Roca. Aquesta política de posar terres improductives a mans privades formava part de les polítiques liberals del moment per desmantellar l’antic règim. En el Bosc de Tosca les terres van passar a mans dels habitants del territori que van anar creant artigues per obtenir aliment. Molts dels que conreaven les terres eren obrers de les fàbriques o pagesos dels voltants. Els habitants, no sols van haver de tallar el bosc i arrencar les arrels, sinó que van haver de separar les pedres de la terra, treure-les i acumular-les al voltant dels camps de cultiu. En un primer moment les pedres extretes, eren un element innecessari a la zona, però aviat es va convertir en un element útil per poder dividir els horts, els camins i construir petites barraques per guardar les eines i fer de refugi per protegir-se de les inclemències del temps. Aquestes terres i l’obra de pedra seca es va abandonar a mitjans del segle XX, quan van aparèixer altres maneres de guanyar-se la vida i es va convertir en un espai en procés de degradació. L’any 1982, el bosc de Tosca es va incloure al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, tot protegint-lo Una part de l’obra de pedra seca va estar protegida de les agressions destructores, a causa de la dificultat d’accés i per les seva pròpia duresa.

La delicada combinació d’intervencions per restaurar i recuperar el paisatge va fer que el projecte de restauració del Parc de Pedra Seca guanyés el Premi Europeu de Paisatge Rosa Barba per la intervenció realitzada per l’equip d’arquitectes RCR-Arquitectes (2003). També ha estat reconegut amb altres premis com ara el Premi d’Arquitectura en l’apartat d’espais exteriors en la desena edició dels Premis d’Arquitectura de les comarques de Girona i l’any 2007 el parc va estar novament reconegut amb el Premi X-Verd (per més verd) al segon congrés europeu Ciutat Verda celebrat a Barcelona.